Organitzar l’impossible: la gènesi de la OJS
Els joves i la política han sigut dos conceptes que històricament sempre han estat relacionats. En el passat moltes de les causes polítiques comptaven amb la juventut com un pilar fonamental per la lluita. Però avui en dia, en un món cada cop més globalitzat i interconnectat, cal repensar la manera de mobilitzar-se políticament, sobretot en el cas dels col·lectius més vulnerables. En quant els joves, tot i que la majoria semblen decebuts amb la política, hi ha d’altres que aprofiten el nou context per revindicar els seus ideals. Una de les novetats que porta aquest nou panorama és la Organització Juvenil Socialista.
Forma part del moviment socialista, i com bé indica el seu nom, està conformada per joves. No obstant, aquests són d’ideologia comunista, però utilitzen com a eina el procés socialista, doncs aquest s’inclou en tota finalitat comunista. Va néixer al País Valencià amb motiu d’organitzar trobades de joves, sota el nom de Gènesi, i impulsades per Horitzó Socialista. La seva primera aparició pública va ser al setembre de 2023 a València. Es va presentar com a l’eina per respondre a les condicions actuals de la joventut proletària. Així doncs, el seu objectiu és esdevenir “una organització de masses que intervingui en la lluita de classes, combatent i donant resposta a la misèria”. Les seves funcions principals són l’establiment d’un nou model organitzatiu, el desenvolupament de les capacitats de militància i la inserció de la lluita juvenil en l’autodefensa socialista.
“Els reptes que enfrontem no són pocs: posem en pràctica la militància política revolucionària, exercim l’autodefensa socialista, comencem a fer trontollar tot allò que ens han fet creure que era inamovible” va anunciar Judith González, portaveu de l’OJS Catalunya. De fet, aquest s’estén per tota la zona dels Països Catalans, guanyant cada cop més relevància.
Tot i que en un principi es pugui pensar que es tracta d’una altra iniciativa juvenil de caràcter polític, la organització es decanta més aviat per la militància per descriure el seu funcionament. Militar comporta una acció política constant i disciplinada per una lluita, en aquest cas contra el capitalisme i a favor de l’alliberació de la classe obrera a nivell internacional. És per això que els seus membres no es defineixen com a “activistes”, degut a la seva infame popularització, i per conseqüent, banalització. L’activisme ha acabat basant-se en petites accions a curt termini caracteritzades per l’oportunisme. “L’activisme s’ha convertit en la militància que acceptaria el sistema capitalista, de lluitar sense molestar i en lluites separades” reconeixen fonts de la organització.
La interseccionalitat de lluites identifica les diferents formes d’opressió (gènere, raça, classe social, etc.) i com aquestes es combinen, afectant als individus de moltes maneres. Com a qualsevol lluita anticapitalista i conformada per militants de classe treballadora, aquests tenen com a repte fer entendre la seva condició de classe i les diferents opressions amb les que neixen segons la seva identitat. “El polític és personal, i el personal és polític. No perquè vulguem, si no que no podem separar-ho, perquè així és com realment vivim la realitat que ens envolta.” declara un antic membre. “Ens van rebentant per fer-nos veure que no cal que siguem totes polítiques, com si ser política fos igual que ser futbolista, cuinera o assessor fiscal, i no és així: totes hem de decidir pel nostre futur, independentment de al que ens dediquem”.
Un altre aspecte que la OJS critica de l’activisme és que aquest busca aconseguir uns drets sense voler acabar amb el sistema opressor. Malgrat a que s’aconsegueixi que s’aprovin reformes, a la llarga no aconsegueixen sostenir-se dins del sistema econòmic, causant que les ideologies d’esquerres col·lapsin i no trobin recursos suficients per fer-hi front. Conseqüentment, tot i que sol ser freqüent que la majoria de gent mostri rebuig a les injustícies, solen manifestar les seves idees en moments convenientment determinats. És a dir, en dies assenyalats com el 8-M o les marxes de l’orgull les xarxes socials van plenes de publicacions donant suport als col·lectius. Si bé d’aquestes accions en si no es pot retreure cap element fora de lloc, les desigualtats perduren en la societat i no s’esborren amb una simple foto a Instagram. El “clictivisme” o activisme de sofà permet als individus donar suport a una causa sense haver de sortir de casa. Tot i que en tota lluita qualsevol gest favorable a contribuir és benvingut, des de l’OJS revindiquen que cal anar molt més enllà. I un dels primers passos per fer créixer les ambicions dels joves per confrontar les injustícies és comprendre el context actual, i sobretot, formar-se, parlar, debatre i pensar.
Un dels espais innovadors que van néixer d’aquesta iniciativa són les ja mencionades trobades de joves Gènesi. L’1 de juliol es va organitzar una de les primeres a Barcelona, dins la Nau Bostik. Durant tota la jornada van tenir lloc ponències que buscaven tractar diferents aspectes d’inquietud. La primera, amb el títol “Canvi de cicle: escletxes i possibilitats per l’articulació política del jovent”, i on s’analitzava el moviment socialista i en la situació en que es troba actualment. L’altra ponència buscava enfocar el rol de l’educació i el lleure en la construcció de l’organització comunista, denunciant la falta d’estratègia pedagògica i les limitacions imposades per l’Estat. Altres temàtiques destacades d’aquestes ponències van ser els límits amb els que es troba el Front per l’habitatge, replantejant la seva funció més enllà de ser un bloc de pressió per obtenir noves legislatives i per impulsar-lo com a eina d’una estratègia global per augmentar el poder de classe. També es van destacar la mirada socialista a l’oci en la lluita feminista, així com les conseqüències del capitalisme i la cultura de masses en la problemàtica del gènere. A part de les ponències, també es van fer exhibicions d’esports de contacte dels gimnasos populars, com ara la boxa o el Muay Thai, amb l’objectiu de concebre l’oci fora del capitalisme, la competència i l’individualisme. La cultura també és un dels elements clau que es busca tenir en compte dins la lluita. En moltes de les trobades es poden veure mostres de teatre per part d’espais orgànics del moviment, on els joves es permeten expressar les seves idees i inquietuds a l’hora que practiquen la seva passió.
“Cal que tornem a fer hegemònic el projecte comunista, que tornem a fer de la revolució una alternativa tangible” reconeix González “Perquè creure no vol dir somiar. Creure en la revolució vol dir organitzar al conjunt del proletariat en un projecte realment emancipador i revolucionari”.
